Art

El lector i l’escriptor en els videojocs

El semiòleg francès Roland Barthes, en la seva obra “La mort de l’autor” [1], exposa les diferències entre els conceptes d’autor i d’escriptor. Barthes opina que la idea d’autor és un concepte relativament nou; un concepte que apareix en les societats modernes capitalistes. Segons Barthes, la idea d’autor com a única persona creadora i propietària d’una obra artística no es pot entendre sense el sentiment de propietat que apareix en les societats capitalistes i el canvi de tendència en el pensament occidental on l’home passa a ésser el centre de l’univers en detriment de la figura de de déu. En aquesta línia, la societat atorga a l’autor un important prestigi estretament vinculat a la seva obra.

Per altra banda, Barthes opina que l’escriptor és una figura que s’ubicaria en les societats no capitalistes anteriors a les societats modernes. L’escriptor seria aquella figura que recull les idees anteriors d’altres escriptors i les reescriu en el que anomenarem text. Alguns exemples paradigmàtics d’escriptor tal com el planteja Barthes són el nou testament de la Bíblia, els textos dels monjos medievals, els contes populars o l’escriptura automàtica, ja que en tots aquests exemples allò que fan els escriptors és reescriure textos anteriors per tal de fer-los evolucionar.

Resulta interessant observar on recau la importància que Barthes atorga a cada un dels dos conceptes. Així, en l’autor, la importància final recau en l’obra mentre que en l’escriptor, aquesta importància final recau en el lector, no en el text. És el lector qui, en consumir una obra d’art, recull totes les idees que l’escriptor ha volgut transmetre i per tant, es converteix en el pilar fonamental del procés artístic. En aquest sentit, segons Barthes, és el lector qui crea sentit al text i no l’autor. És per aquest motiu, que Barthes parla de la mort de l’autor i del naixement del lector.

En aquesta línia, trobem que els videojocs, encara que no són contemporanis als textos de Barthes, són un exemple paradigmàtic de la idea de lector com a generador de sentit en el procés artístic. Així, succeeix igual que en el cinema on una pel·lícula no cobra sentit fins al moment que un espectador es disposa a mirar-la, ja que sinó no podríem parlar de pel·lícula en si i hauríem de referir-nos a cel·luloide. En els videojocs, però, l’exemple va més enllà, ja que, al cap i a la fi, en un film es pot deixar la bobina girant i la pel·lícula avançaria, mentre que en un videojoc sense el procés actiu del lector aquest no avança; l’acció del lector esdevé fonamental.

Per tant, ens podem preguntar si el videojoc és videojoc sense la figura del jugador (o lector)? La resposta és, sense cap mena de dubte, no. Això és, així ja que, tal com succeeix en el cinema, es tracta de processos artístics on la presència de l’espectador és necessària per a completar el mateix procés.

Per tal d’entendre millor aquesta idea podem referir-nos a una situació força corrent que succeeix en els centres comercials o en les botigues de videojocs. Allà, moltes vegades es deixen jocs encesos en un monitor per tal que els clients els puguin provar. Ara bé, sovint no hi ha ningú jugant-hi i el que passa és que el videojoc no avança, es queda aturat. És per això, que en el món dels videojocs és totalment imprescindible la figura del lector per tal de fer avançar la història; si aquest no participa, el procés artístic en si no existeix.

 

Per altra banda, pel que fa al concepte d’escriptor que Barthes planteja, aquest també es pot aplicar a la perfecció en el procés artístic de creació de videojocs.

Així, en primer lloc, el procés artístic de creació d’un videojoc no es pot entendre sense la interacció de molts especialistes en diferents àmbits; en altres paraules, el videojoc com a obra artística no té només un autor, sinó que ja d’entrada el concepte d’autoria és compartit, de la mateixa manera que passa en el cinema.

Un cop plantejada aquesta idea d’autoria compartida, en el procés artístic de creació dels videojocs molt sovint el que es fa és recollir les idees i conceptes anteriors tant pel que fa a argument, jugabilitat, plantejament, disseny, etc. Val a dir, alhora, que sovint també s’incorporen idees noves, però bàsicament el procés es basa a recollir i replantejar les idees anteriors d’altres artistes.

És per això que sembla que podem referir-nos als creadors de videojocs com a escriptors de la manera que Barthes ho planteja i no com a autors genuïns per la seva forma de creació de productes finals com a reescripció d’altres videojocs ja existents.

 

__________________________

[1] BARTHES, Roland: El susurro del lenguaje. Más allá de la palabra y la escritura, Paidós, Barcelona, 1987

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s